RITUS FUNERARIS

 ORÍGEN RITUALS FUNERARIS

Els orígens dels rituals funeraris es remunten a l'època de l'home prehistòric, específicament a la dels neandertals, en moltes excavacions s'han trobat fosses rudimentàries on s'observen esquelets acompanyats de diferents objectes com a atuells, i alguns instruments de caça, a més, paleontòlegs han estudiat les pintures rupestres que aquests impregnaven en parets rocoses, on clarament existia un tipus de ritual, on ja hi havia una creença de vida després de la mort, ja que, observaven la mort com el pas de la vida terrenal a una espiritual.

La tendència de donar ofrenes a les persones mortes va sorgir de la Xina i Egipte, aquest costum va ser adoptat pels àrabs temps després al voltant del segle VIII, uns anys més tard això es va estendre a través dels moros per la Península Ibèrica, com podem observar breument, els rituals funeraris a través de la història s'han anat gestant des dels inicis de la humanitat.

RITUALS FUNERARIS AL LLARG DE LA HISTORIA

Els ritus funeraris varien molt en cada país i en cada cultura.

Mitjançant un funeral les persones expressem sentiments compartits per totes les races i nacions d'aquest món. D'una banda, tenim la necessitat de no oblidar als nostres sers estimats d'altra banda, manifestar l'amor que es té cap a ells per part dels seus familiars i amics.

Per exemple, molts dels megàlits que es construïen en l'antiguitat no tenien com a finalitat el refugi, sinó el seu ús en funerals. Malgrat prendre's en l'actualitat com a punts turístics, guarden una estreta relació amb el ritual funerari.

A Bolívia les famílies solen conservar les calaveres quan la persona mor. Això es deu a la creença que les persones tenen set ànimes i una d'elles es manté en el crani. El motiu de conservar-los és per a dipositar-los en una capella on es realitza el ritual funerari. A més, se'ls associa un poder protector pel que durant la resta de l'any se'ls situa a la casa en un lloc que quedi ben visible.

Egipte ostenta la major fama en el que a ritus funeraris es refereix.

No obstant això, en diferents regions estan sorgint noves tendències funeràries que representen un canvi de mentalitat en la societat. Tant a Amèrica com a Gran Bretanya les persones estan triant espais naturals per als seus rituals. Enrere queda la preocupació per la pròpia tomba egípcia, que passa a ser una àrea temporal de memòria del difunt.

La demanda ha fet que s'hagi de legislar sobre aquest tema, autoritzant els cementiris verds o ‘Green Burials’.

A Espanya això encara no està contemplat, però representa una variació dels ritus funeraris regionals.

El cristianisme creu en la resurrecció del cos. D'aquesta manera, el comuna ha estat sempre la inhumació, l'enterrament tradicional, encara que també s'accepta la cremació.

L'islamisme també creu en la resurrecció i en morir el cos es renta i perfuma.

El judaisme creu que la principal missió és terrenal. És per això que els jueus preparen el cos tancant els seus ulls i tombant-lo en el sòl envoltat de veles. A més, han d'estar sempre acompanyats fins al moment de l'enterrament. No poden portar objectes materials i el seu cos haurà d'estar complet sense que se li llevi cap òrgan. El taüt ha de contenir diversos forats per a facilitar la volta a la terra.

Alguns dels festejos fúnebres de Nova Orleans són un equilibri únic entre l'alegria i el dolor al compàs d'una banda de músics de jazz.

Al principi, la banda toca cants dolorosos, però una vegada que el cos està enterrat, canvien a un ritme més optimista. El ball catàrtic juntament amb la música també forma part de l'esdeveniment el qual serveix per a commemorar la vida del difunt.

RITUAL FUNERARI A ESPANYA

El primer que cal dir és que el ritu catòlic està dividit en tres parts ben diferenciades:

La vetlla, la missa i la inhumació o cremació. 
Veurem cadascuna d'elles, i els seus corresponents costums amb aspectes generals i més comuns a tots ells.

Actualment, el costum de vetllar al mort continua vigent, si bé la pràctica de fa anys, i especialment en l'àmbit rural, d'habilitar una habitació àmplia del domicili per a vetllar al difunt ha estat substituïda per la d'utilitzar el tanatori local, ja que la gran majoria de municipis compten amb un o sinó ho tenen molt pròxim.

La vetlla és un acte eminentment social, i serveix per a familiars, veïns, amics i en general les persones vinculades al mort i la família, per a que li puguin donar l'últim adéu.

La missa és una altra de les parts en què es divideix el ritu, i ha passat de celebrar-se a l'església de la localitat o barri de la família, prèviament a la inhumació, a celebrar-se en la capella que solen tenir els tanatoris, i cal no confondre-la amb l'últim adeu que sol celebrar-se en el cementiri en el cas de les inhumacions.

Pel que fa a la inhumació, se celebra en els cementiris, tant municipals com privats, i pot fer-se tant en el cas que sigui inhumat el cos com en el cas que ho siguin les cendres.
A aquesta part del ritu poden acudir aquelles persones que ho desitgin, però el més habitual sol ser que només acudeixin les persones més pròximes al mort, per parentiu o amistat. 

Per últim, nou dies després de la mort, la família celebra una cerimònia coneguda com a “rosari“. Consisteix en veles, flors, oracions i records compartits de la persona que va morir.